Se'm presenta un dia dur, però és un d’aquells dies que un tot i la falta de son, la ressaca i la indisposició estomacal –allò del nesquik no és conill ni polles, puto Wilson!- un es sent gran, ple i feliç.

Ahir per la nit no vaig sortir a emborratxar-me amb la púrria habitual, no vaig anar a dormir tard per baralles amb alguna mossa; no! Ahir per la nit tot va tornar a començar. Ahir per la nit la meva vida va recobrar sentit. Ahir per la nit va ser el primer gran sopar dels COCOS!!!

Déu meu, i quin sopar! Quòrum total, més de vint cocos i coques amb ganes de guerra i sense cap pietat pels/per les novatos/es.

Com sempre forta representació de la “Vieja guárdia”: Lo capità Silfilis-Satan, Krusty-Koala Marco, Sobrassada “con cervicales” Toni i un servidor.

Les noies, dirigides per la seva incombustible Captain havien plantejat una estratègia baixa i rastrera per evitar que els valents cocos poguessin interactuar amb les novates, que, no fa falta dir-ho, son de bandera.

S’havien parapetat en una taula lateral obligant a tots els cocos a seure en contacte directe amb l’olor corporal d’altres cocos–sempre menys agradable que el d’una novata-. Sortosament, el nostre eficaç capità actuà expeditivament per solucionar aquest desajust.

Tot i així, un sector molt temptador de coques rosses va resistir-se a barrejar-se amb els nostres galants. Quina pena.

Sopar Wilson, que dir? apart de la comissió que es treu el nostre capità poques coses positives més en podem extreure, mil plates plenes de menjars misteriosos que els prenguis com els prenguis, sempre tenen el mateix gust i textura. Això si, l’alcohol no va faltar, les tres ampolles portades pels dirigents d’aquest gran equip, van propiciar la ràpida entrada en calor i la interactuació entre moltes persones desconegudes que no tardaren en presentar-se.

Destacar el “desparpajo” i “xuleria” del nostre ja candidat a coco de l’any Arrebato que no va afluixar en cap moment atrevint-se amb tot coco que se’l creués. S’està estudiant que pagui l’ampolla de rom ja que se la va pimplar tot solet. Això si, encara li falta molt per ni acostar-te a les dots dansaires del nostre mulato Martí que va donar tota una lliçó de balls tradicionals del Poble Nou.

El Punky com sempre, es va passar tot el sopar queixant-se i volent ser el centre d’atenció. A l’entrevista amb els seus pares ja hem pres unes decisions per evitar el seu comportament absorbent. Entre tots, escola i família intentarem que no segueixi abocant-se al fracàs total. Amb que arribi ser un simple paràsit social amb certa autonomia ja en tenim prou.

No ens podem oblidar d’en Massimo Dutti amb el seu pentinat impossible que amb la seva frescor habitual va assetjar a unes precioses donetes que compartien sala amb el nostre sopar.

No entenc rés, amb el nivellàs de coques que tenim i se’n va a buscar carn a una altre taula. Aquest va camí de ser un segon Rapitenc. Massimo o et comportes o t’haurem de castrar. Esperem que la seva madrina, la gran estrella de les coques, Sacris, faci d’aquest gigoló de cap de setmana un autèntic rugbyman i enfoqui aquest desajust hormonal en pura ràbia animal en el camp de rugbi.

Sigui com sigui, el saber estar d’alguns veterans com el Marco Lora (que va demostrar dots d’haver fet una bona immersió lingüística), en “22 kilos i bajando” loko (que es va marcar un moment quartet amb tres coquihippies de bellesa inqüestionable) i en Moti (que va donar lliçons de boxa “callejera” al més pur estil roky 5 amb en punky), van atenuar la immaduresa de les noves generacions que pugen amb tantes ganes de guerra que obliden la germanor, el carinyo i l’odi a la UB que marquen l’esperit coco, pensant que només fem sopars com excusa per tajar-nos i fer l’energumen.

Al crit de Ermen Dimissió, van començar les petites mostres de carinyo de la “vieja guárdia” cap al jovent i cap a les noves coques.

Uns bailoteos dels novatos, –que, responent a algunes preguntes, mai ho deixaran de ser fins que tinguem una remesa nova prou gran o fins que la “vieja guárdia” decideixi ascendir-los a la categoria de coco normal o simplement es cansi de fer-los novatades-, van marcar el punt de partença. Després d’un valent intent del punky de desafiar primer al capità i després al Krusty que s’esdevingué en tres Sant Hilari’s seguits pel pobre desvergonyit –que per molt que faci li costarà recuperar el carinyo de la “vieja guárdia” a qui ha traït-, es van iniciar la lectura de juraments.

La primera una Tarragonina que ha deixat clar que ella “antes muerta que sencilla”, va llegir el discurs sobre una cadira que donava moltes voltes al més pur estil Montilla demostrant unes dots de lectura en públic inigualables a l’hora que un equilibri fora del comú. Va escollir com a mentor, amo, padrí al nostre capità. Una que vol guanyar-se les altes esferes per esdevenir coca de l’any. Quan equivocada està. No sap qui mou realment els fils dels cocos.

La segona, una coca de portada de revista, amb molt saber estar i rigor va fer bona lectura -sòbria, correcta i ràpida- del jurament, escollint, com a padrí a en toni-sobrassada. Tota una mostra de valentia. Noies ja teniu pilier fixa sense cervicals de per vida. Toni, faràs d’ella una autèntica lluitadora dins i fora del camp. Una nova promesa a nascut.

La següent, una noia de qui puc dir poc apart de que em va mirar tres o quatre vegades malament durant el sopar. Fet que, si més no, demostra que es una noia amb classe que sap veure la immundícia disfressada del Món. Tot i així va escollir com a padrí al nostre tres quarts estrella Marco Lora (que no es “vieja guárdia” però ja té de carrer la categoria de veterà honoris causa). Escollir aquest padrí no demostra tanta classe, però jo em vaig prendre la meva petita venjança a les mirades obligant-los a fer un traspàs de fluids doble.

Un coco també va escollir padrina, després d’executar un discurs en català en un to i accent que no tenia rés a envejar als més grans tecnokillos de Cornellà. Buenu, que parlava com la nostra tecno-chola Elena, que, aquesta nit si, no va trencar cap cor. Està baixa de forma.

En Massimo amb bon criteri va escollir una veterana d’or i li va intentar posar algo més que el líquid sagrat a la boca; però la Sacris curtida de mil batejos no va deixar progressar els baixos intents del novato.

Per acabar –sí, seré subjectiu- va arribar el torn de la més gran de les coques, la millor, la més guapa, intel·ligent, sexy... la que segur serà coca de l’any. La meravellosa i genial Clara que va llegir el jurament amb una entonació angelical, com la millor de les mestres i va escollir com a padrí, (robant-me el cor i tornant-me a omplir de llum i alegria la vida), a un servidor.

Amb el vot de tots els meus fillols i algun borratxo més que enganyi per allà, aquesta noieta esdevindrà coca de l’any segur. Ho sento per les altres però no vau saber escollir bé. Estàveu mal assessorades.

Per acabar, remarcar el festival de vomitades de la nostra Tarragonina que s’ha de dir, es va portar com una autentica coca. Un bravo per ella, t’has guanyat el cor de la “vieja guárdia”.

La Txelly, per variar, també va voler tornar el sopar. Tots suposem que fou culpa del nostre estimat punky que va protagonitzar uns moments rollo titànic que foren tallats per una bona vomitada a sobre. La Txell sempre serà la més gran. Va donar al punky el que mereixia; el que tots li volíem fer. Així aprendrà a barrejar-se amb tauronets.

Conyes apart felicitar al punky i a l’Àxel per venir, tot i les amenaces del seu padrí. A mi sincerament em va arribar al cor. Ja torneu a ser fills meus. El segon, l’Àxel, té doble mèrit perquè es va passejar per ciutat vella al costat del nostre estimat gusiluz, arriscant-se a rebre una pallissa per ser confosos com la parella gay de l’any.

La meva nit va acabar portant al llit a la meva protegida i a la coca de l’any 2005-2006 ja que necessitaven descansar perquè aquesta nit a Girona tenen cita amb les barraques i han de demostrar al món el que pot una bona coca.

Van passar mil minihistòries més, jo només abrasava el meu entorn immediat del sopar. Aporteu detalls, fets i morbositats que se m’hagin escapat (he dormit 3 hores). I els valents que vau continuar, expliqueu com va acabar la nit, espero que fos una d’aquelles nits coques on tots i totes vau treure l’energumen que dueu dins.

Un petó per tots i totes i un d’especial per la meva Clara. Quina coca!!!

Afegit: perdoneu les possibles faltes d’expressió i ortografia però tinc molta pressa i no m’ho penso repassar que m’he enrrollat com una persiana i fa pal. Adéu.

Ermen