Cronica duna Festa Nadalenca Cocodrila

Eren les 22:00 del vespre, un Ermen abocat a l’autodestrucció física i mental per una dura ruptura sentimental es mirava distret un partit de la lliga anglesa quan el “negatiu” del punky, via messenger es va posar a ploriquejar del mal de panxeta que tenia i va anunciar que baixava del vaixell coco.
Tot i les males noticies el nostre heroi no va vacil·lar. Arreplegà els 15 euros (5 entrada + 10 calendari) que ja tenia preparadets amb cura des de feia varies hores i es llançà a l’aventura.
Després de gaudir 30 minuts de la fresca barcelonesa decidí anar a peu al ja famós antre de luxúria i perdició Cal Brutus&Splugues.
Moments de desorientació, masses pòsters femenins, un discjoquey que ja comença a sortir del forat de la desesperació i mala vida, uns gots customitzats al estil personal de cada coco. Poc ambient però era d’hora. Si hagués sabut el que li esperava potser no s’hagués llançat amb tanta despreocupació cap a una ràpida i efectiva alcoholització.
Moments de conversa familiar amb els amfitrions van fer-lo entrar en calor. Es va viure un moment “time after time” de Cidy Lauper que va fer les excel·lències de tots els presents.
Molt d’alcohol, preocupació per l’abandó del capità, en Lenon i el punky (aquest últim va aparèixer més tard).
Però sorgí el miracle, apareixeren les coques, en tromba, en massa, sense pietat van arrasar amb tot l’ambient de companyerisme masculí. La beguda pujà de graduació, les fotos volaven, les noies estaven a tope. I quin calendari, no apte per cardíacs. Molta carn i molt d’estil, bon material. Es vendrà com a xurros.
Molts atacs i fintes entre cocos i coques, converses paternals dels veterans a les joves promeses. La falta d’espai facilitava el contacte humà.
Un Lluís estel·lar apareixé amb dues taurones falses d’aupa que despertaren el zel d’en Nelly que va posar en marxa tot el repertori de rituals d’aparellament Santboianos. La intensitat del pico pala que va exercir hagués acabat l’AVE en deu minuts. Quin degenerat (un 10 per ell).
La resaca no em permet relatar els innumerables curtmetratges que es van viure. Fou una festa en tota regla, amb policia i tot.
Multa de 180 euros, al pròxim entreno, 3 euros pel camp i 5 per la multa. Encara que la culpa va ser dels novatos i les novates que son una colla de degenerats irresponsables, carregats d’hormones que no saben estar amb la presencia i bon tarannà que demostrarem la veterania. A tall d’exemple, la transformació en Hulk de l’avi Marco i els balls sobre, sota i al voltant de la taula d’en Nelly.
Expulsats de l’antre de perdicó, on ja no quedava ni Fairy per beure, s’encaminaren tots junts a ca l’Alba. Un raconet agradable i acollidor on els esperaven quantitats ingents de cervesa i noves aventures massa difoses a la ment dels cocos per relatar-les amb autèntica fidelitat. Només dir que al Tristón ja no se’l veia tan trist i que el negre era com sempre el color de la festa. Un cop engabiat en Marco, la pau i bon humor van ser la tònica dominant fins que la festa es va fondre amb les primeres llums del matí.
Una gran vetllada coca on van fallar forces mítics però... sincerament, no va faltar ningú, va ser tot genial. Tothom tenia ganes de passar-s’ho bé i s’ho va passar bé.
Una bona cloenda de l’any coco. Encara que... es rumoreja una party de cap d’any a casa la Marta que ja fa tremolar al meu fetge. Rés més nanos, molta festa i poca ressaca per tothom.
Ermen

La Odissea. Crònica d'un viatge!

Es tractava d’un antro petit, fosc i asfixiant anomenat Plataforma, on tot es fonia al ritme de la música la qual no recordo amb exactitud. Desajustos hormonals entre cocodrils que amb luxúria i desenfre s’intentaven pal·liar. A partir d’aleshores, tot es vague, inconsistent, records borrosos que de cop s’esfumaven per trobar-me sol, al bell mig de Colon.

Com si del mateix canvi de lloc instantani es tractés, en un instant (això és un dir, ja que hi ha un buit mental entremig) estava abraçat al meu nou amic (Colon). Allà tot i que com a bon cocodril vaig intentar-ho amb tot l’ímpetu i ganes possibles que permetien el meu estat ebri, no vaig poder aconseguir que parés cap taxi. Després de batallar durant mitja hora, aguantant el fred i l’aire de marinada del cristal·lí mar de Barcelona, la paciència se’m va acabar i vaig tenir la brillant idea d’anar a buscar un nit bus. Com a home de ciència que sóc, vaig tirar de mètode deductiu: si no para cap taxi perquè no hi ha cap parada (no va ser pas perquè em veiessin alcoholitzat, perdent l’equilibri amb facilitat), serà perquè no hi ha parada, aleshores, com que el bus si que té parada, tard o d’hora haurà de parar un bus.

Així doncs vaig visualitzar el meu objectiu i vaig fixar la meva posició en la dita parada de bus. Després d’un ràpid anàlisi de la situació del transport metropolità nocturn, vaig veure, o millor dit, em va semblar que aquell bus parava per la Bonanova (zona on resideixo). Allà després de poc esperar, va arribar l’ansiat bus.

Un cop aposentat en el que em va semblar la glòria, després de passar l’hora anterior dret, al carrer, suportant el fred com un ‘espartano’, m’hi vaig trobar tant còmode, que el viatge se’m va fer molt curt. Aquell moment tant plaent es va veure frustrat per un sacseig imprevist sobre la meva espatlla que va truncar el meu particular nirvana, de cop, em vaig despertar, va ser aleshores quan em vaig adonar del meu estat somnolent i perquè el conductor de l’autobús que amb to desafiant em va dir: ‘xaval, final de línia, te bajas o què?’, i jo sobtat per la situació, i amb un bon despertar d’aquells que fan història, vaig llançar una ràpida mirada al meu voltant (no hi havia ni déu) em vaig aixecar amb gran celeritat, i fou aleshores quan va aflorar el cocodril que portava dins (que encara era per mi desconegut) tot llençant un ‘refús’(o també dit hand-off) que em va permetre escapar del bus i reprendre el meu viatge de tornada a casa.

Un cop fora de l’autobús, vaig fer una ullada al meu voltant per tal de situar-me. L’entorn em resultava familiar, com si ja hagués estat allà abans. Estava a dalt de les rondes (putu bus!, vaig pensar). Fou aleshores quan va sorgir el GPS que porto dins, el meu gran sentit de l’orientació que em fa diferent a la resta de mortals. Així doncs, després del primer cop d’ull, suposadament ja sabia la direcció a seguir, i vaig continuar la meva odissea cap a la Bonanova.

Després de caminar durant uns 45 minuts, i un cop vist que cada vegada el paisatge se’m feia més desconegut, i potser també (i sobretot per això) perquè vaig veure un cartell que posava ESPLUGUES, vaig intuir que havia pres la direcció equivocada. Al ritme que caminava, vaig preguntar a un bon samarità que passava per la zona: ‘Perdoni, la Bonanova està cap a l’altra banda, oi?’ I ell va afirmar amb convicció. La meva teoria era correcta, havia caminat 45 minuts en la direcció equivocada. Un altre mortal, s’hagués suïcidat, s’hagués rendit, hagués agafat un taxi, o un bus, però un cocodril mai defalleix, mai es rendeix. Això ja s’havia convertit en quelcom personal, una qüestió d’orgull, havia d’arribar a casa com fos.

En aquest moment, vaig començar a córrer tot refent el camí que havia fet d’anada. Amb aquestes, que començava a clarejar, però fent un remake de les millors pel·lícules de la història, i com si de Forrest Gump em tractés (salvant les distàncies, clar) no vaig parar de córrer fins que vaig arribar a la Bonanova. Un cop allà, vaig rebre el sms del Jan des de les pistes d’esquí i davant la seva estupefacció (no sabia que a aquelles hores del matí s’estava escrivint la llegenda de la meva Odissea) li vaig respondre el sms a l’instant.

En aquest moment, vaig començar a córrer tot refent el camí que havia fet d’anada. Amb aquestes, que començava a clarejar, però fent un remake de les millors pel·lícules de la història, i com si de Forrest Gump em tractés (salvant les distàncies, clar) no vaig parar de córrer fins que vaig arribar a la Bonanova. Un cop allà, vaig rebre el sms del Jan des de les pistes d’esquí i davant la seva estupefacció (no sabia que a aquelles hores del matí s’estava escrivint la llegenda de la meva Odissea) li vaig respondre el sms a l’instant.

Per tal de recompondre el meu estat físic ja prou deteriorat per la nit, sort que amb els efectes atorgats pel déu Alcohol, no seria fins l’endemà que em farien un mal terrible les plantes dels peus per haver corregut amb sabates vaig arribar a la última parada, una croissanteria per anar a esmorzar unes queviures que com podeu comprendre van saciar-me com si de ‘mongetes màgiques’ es tractessin.

I de cap al llit. No vaig tenir temps ni forces per estimar-me. D’aquesta manera conclou la meva odissea particular que em va portar de Drassanes a Bonanova passant per Esplugues.

I quan estigueu al pou, sobretot, recordeu que:

SEMPRE ENS QUEDARÀ LA BUTICIÓ

COCO...DRILS!!

CRONICA SOPAR NADAL BY ERMEN

El sopar que em proposo cronificar, resulta molt més complex degut al gran nombre d'assistents i el meu desconeixement dels noms i sobrenoms dels participants. Allà va:

La nit comença fluixa, 20 minuts esperant a que el punky apareixi (jo habia arribat ja 10 minuts tard coneixent-lo). Arriba amb la seva típica i ja cansina postura negativa. Fent comentaris poc adients sobre la sexualitat del nostre líder Satan.
Després d'un viatge sentint planyiments sobre la vida sentimental del cocotauron, arribem a la porta del xino on un arrebato posa en marxa totes les seves dots de camell de baixos fons per repartir una mercaderia que em va assegurar el finançament del sopar.
Hora de quedada 22:30, hora meva d'arribada 22:40, hora d'arribada del gruix dels cocos, 23 molt passades. Hi ha coses que mai canvien. El meu to es ressentit, es clar, feia un fred de pilotes.
El sopar començà calmat; després d'uns extraordinaris malabarismes per encabir a 40 cocos en un espai apte per 6, els xupitos de germanor entre veterans i novatos arrancaren. La primera sorpresa fou la falta de cervesa fresca. La segona la falta d'aliments. Rés que uns quants gots d'alcohol i d'uns cohimbras –gentilesa del cocoalex- no poguessin paliar.
Honorables intents de la "vieja guardia" de cridar l'atenció de la multitud per vexar o alcoholitzar algun novato, seguits amb escàs interès per la massa.
Pobres i faltes de motivació actuacions d'unes coques novates amb massa vergonya i alguna arrancada fora de to d'algun que altre coco massa excitat per les perspectives.
Rés fora de lloc en un sopar coco. Moltes expectatives, molts nervis, etc... que propicien la precipitació.
Els cocos més experimentats ja sabem que els sopars tenen el seu tempo i que les coses que han de passar sempre passen, en el moment que el destí les ha colocat.
En aquest cas, tantes cares noves, precisaven del Déu Alcohol per desinhibir-se i esclatar en una orgia de desenfré i luxúria.
Cocos tombats, vomiteres sota la taula, passades de gel, taller de pintures, transvestits, coral, guerra d'aliments, tocaments, desafiements, trucades a la urbana, xinos desesperats. En definitiva un sopar coco estàndard.
No fou, segons el meu parer el sopar coco més gran que hi hagi hagut. Potser la meva postura de faldilletes abstemi no em permetés entendre els intricats camins que segui la marea coca, però vaig trobar a faltar una mica d'ordre i consens.
Ningú escoltava a ningú, tothom anava a la seva o intentava a crit pelat fer-se sentir (novatos inclosos –que antinatural!-). El sopar fou un cúmul de grups, històries i fets molt variats que cadascú descriurà millor o pitjor. Jo puc destacar el solo sobre els talones d'un Jabalí pletòric que molts no van entendre. Els codis secrets i ments complexes dels primeres línies sempre seran un misteri pels mortals de a peu. Hem de pensar que son gent que gaudeix chocant de cap amb altres obesos tarats.
També puc fer ressò de la nadala que ens van brindar els novatos. De les cançons sexys de les coques, d'alguns escots que quasi m'obliguen a trencar la norma de que els cocos no poden tocar a les coques (sort que el minilenon em va tornar a la realitat soltant la papa als meus peus).
Estic poc motivat a escriure, vaig veure masses coses que no em van agradar i això m'ofusca i m'allunya del meu estil sarcàstic habitual
Un moti ja abocat del tot a l'infern de la nit, a les dos ja era una massa patètica destrossada per la depressió i l'alcohol.
Un Cornellà amb ànsies ridícules de protagonisme i un mal beure que li va fer adoptar en moments puntuals postures violentes. Sort que una coca el va apaciguar a base de mossegades labials.
Un Marco negatiu, exigint alcohol constantment i passant de les seves responsabilitats sobre els novatos.
Un capità molt fluix en el seu discurs nadalenc. No fou la seva actuació més inspirada. Aquest cop el portava poc preparat. Val a dir que el comportament d'alguns cocos feia difícil una correcta exposició i va afectar massa a una oratòria que fins ara sempre ens havia tingut encandilats.
Uns novatos poc implicats, alguns val a dir que se'ls ha de puntuar amb un 10, però d'altres... pufff. Els cocos amb vosaltres s'enfonsaran. No obeïen als veterans, no participaven dels jocs, simplement estaven allà. Quina falta de motivació. Potser es cosa meva que no els he sabut arribar. Aquesta nit presentaré la meva dimissió.
La falta d'alguns dels grans: Nelly, entrenant amb el santboi de merda, valls, amb una excusa típica, cotorra enfonsant-me en la misèria, la capi txell, abandonant-nos miserablement i d'altres personatges (tarraco, jan...) amb nom i cognoms dins l'univers coco.
Tot i així valorar la gran assistència de cocos que asegura el futur del projecte: 46 segons la organització, 260 segons l'amo del xino que s'ho pensarà dues vegades abans d'acceptar un altre sopar de Nadal.
Jo no puc relatar més, vaig marxar amb immillorable companyia (m'esperaven a casa i jugava l'endemà). No sé quins lios i bogeries s'esdevingueren després però, sense saber rés faig aquestes càbales. Desmentiu-me si m'equivoco però tot apuntava a que el punky trauria fruits del seu treball sobre la coca de dents preciosos i escot imponent. Que el nostre capità potser no es tan homosexual, que el moti, està segrestat per una família de filipinos sàdics, que ninguna coca va dormir soleta i que segurament l'utillero va acabar com sempre a la part de darrere d'un cotxe patrulla.

Ermen