La Odissea. Crònica d'un viatge!

Es tractava d’un antro petit, fosc i asfixiant anomenat Plataforma, on tot es fonia al ritme de la música la qual no recordo amb exactitud. Desajustos hormonals entre cocodrils que amb luxúria i desenfre s’intentaven pal·liar. A partir d’aleshores, tot es vague, inconsistent, records borrosos que de cop s’esfumaven per trobar-me sol, al bell mig de Colon.

Com si del mateix canvi de lloc instantani es tractés, en un instant (això és un dir, ja que hi ha un buit mental entremig) estava abraçat al meu nou amic (Colon). Allà tot i que com a bon cocodril vaig intentar-ho amb tot l’ímpetu i ganes possibles que permetien el meu estat ebri, no vaig poder aconseguir que parés cap taxi. Després de batallar durant mitja hora, aguantant el fred i l’aire de marinada del cristal·lí mar de Barcelona, la paciència se’m va acabar i vaig tenir la brillant idea d’anar a buscar un nit bus. Com a home de ciència que sóc, vaig tirar de mètode deductiu: si no para cap taxi perquè no hi ha cap parada (no va ser pas perquè em veiessin alcoholitzat, perdent l’equilibri amb facilitat), serà perquè no hi ha parada, aleshores, com que el bus si que té parada, tard o d’hora haurà de parar un bus.

Així doncs vaig visualitzar el meu objectiu i vaig fixar la meva posició en la dita parada de bus. Després d’un ràpid anàlisi de la situació del transport metropolità nocturn, vaig veure, o millor dit, em va semblar que aquell bus parava per la Bonanova (zona on resideixo). Allà després de poc esperar, va arribar l’ansiat bus.

Un cop aposentat en el que em va semblar la glòria, després de passar l’hora anterior dret, al carrer, suportant el fred com un ‘espartano’, m’hi vaig trobar tant còmode, que el viatge se’m va fer molt curt. Aquell moment tant plaent es va veure frustrat per un sacseig imprevist sobre la meva espatlla que va truncar el meu particular nirvana, de cop, em vaig despertar, va ser aleshores quan em vaig adonar del meu estat somnolent i perquè el conductor de l’autobús que amb to desafiant em va dir: ‘xaval, final de línia, te bajas o què?’, i jo sobtat per la situació, i amb un bon despertar d’aquells que fan història, vaig llançar una ràpida mirada al meu voltant (no hi havia ni déu) em vaig aixecar amb gran celeritat, i fou aleshores quan va aflorar el cocodril que portava dins (que encara era per mi desconegut) tot llençant un ‘refús’(o també dit hand-off) que em va permetre escapar del bus i reprendre el meu viatge de tornada a casa.

Un cop fora de l’autobús, vaig fer una ullada al meu voltant per tal de situar-me. L’entorn em resultava familiar, com si ja hagués estat allà abans. Estava a dalt de les rondes (putu bus!, vaig pensar). Fou aleshores quan va sorgir el GPS que porto dins, el meu gran sentit de l’orientació que em fa diferent a la resta de mortals. Així doncs, després del primer cop d’ull, suposadament ja sabia la direcció a seguir, i vaig continuar la meva odissea cap a la Bonanova.

Després de caminar durant uns 45 minuts, i un cop vist que cada vegada el paisatge se’m feia més desconegut, i potser també (i sobretot per això) perquè vaig veure un cartell que posava ESPLUGUES, vaig intuir que havia pres la direcció equivocada. Al ritme que caminava, vaig preguntar a un bon samarità que passava per la zona: ‘Perdoni, la Bonanova està cap a l’altra banda, oi?’ I ell va afirmar amb convicció. La meva teoria era correcta, havia caminat 45 minuts en la direcció equivocada. Un altre mortal, s’hagués suïcidat, s’hagués rendit, hagués agafat un taxi, o un bus, però un cocodril mai defalleix, mai es rendeix. Això ja s’havia convertit en quelcom personal, una qüestió d’orgull, havia d’arribar a casa com fos.

En aquest moment, vaig començar a córrer tot refent el camí que havia fet d’anada. Amb aquestes, que començava a clarejar, però fent un remake de les millors pel·lícules de la història, i com si de Forrest Gump em tractés (salvant les distàncies, clar) no vaig parar de córrer fins que vaig arribar a la Bonanova. Un cop allà, vaig rebre el sms del Jan des de les pistes d’esquí i davant la seva estupefacció (no sabia que a aquelles hores del matí s’estava escrivint la llegenda de la meva Odissea) li vaig respondre el sms a l’instant.

En aquest moment, vaig començar a córrer tot refent el camí que havia fet d’anada. Amb aquestes, que començava a clarejar, però fent un remake de les millors pel·lícules de la història, i com si de Forrest Gump em tractés (salvant les distàncies, clar) no vaig parar de córrer fins que vaig arribar a la Bonanova. Un cop allà, vaig rebre el sms del Jan des de les pistes d’esquí i davant la seva estupefacció (no sabia que a aquelles hores del matí s’estava escrivint la llegenda de la meva Odissea) li vaig respondre el sms a l’instant.

Per tal de recompondre el meu estat físic ja prou deteriorat per la nit, sort que amb els efectes atorgats pel déu Alcohol, no seria fins l’endemà que em farien un mal terrible les plantes dels peus per haver corregut amb sabates vaig arribar a la última parada, una croissanteria per anar a esmorzar unes queviures que com podeu comprendre van saciar-me com si de ‘mongetes màgiques’ es tractessin.

I de cap al llit. No vaig tenir temps ni forces per estimar-me. D’aquesta manera conclou la meva odissea particular que em va portar de Drassanes a Bonanova passant per Esplugues.

I quan estigueu al pou, sobretot, recordeu que:

SEMPRE ENS QUEDARÀ LA BUTICIÓ

COCO...DRILS!!