Els cocos estan esdevenint alguna cosa més que un simple grup de tarats i tarades units pels seu amor al rugbi i als viatges alcohòlics pagats per la uni.. Els cocos van camí de convertir-se en una autèntica colla d’amics. Si no hi hagué prou dimecres amb la tancada que la vella guàrdia li va fer al novatillo més indisciplinat de l’any per unir a aquests joves i fer-los sentir les grandeses viscudes en un proper passat; aquests decidiren completar la setmana amb: no una, ni dues, sinó tres trobades més!!! Quatre cops en una setmana i sense mals rotllos!!! Això ni amb una novia!!!
Com seguir? O millor dit, com començar?
Dues nits donen molt de suc i mereixen una crònica exhaustiva que sumergegi als que hi van ser en el daurat record de les grans nits i cali fort als qui van fallar perquè s’ho pensin dues vegades abans de no acudir a la crida d’un coco amb ganes de marxa.
Després de la duresa alcohòlica de dimecres, molts cocos decidiren fer un pensament i encarrilar la seva vida cap a la santedat i la bondat saludable. Personalment ja estava fent tràmits per ingressar al Monestir benedictí de Poblet i recollir-me a la oració i preparació de carquinyolis.
Però sorgí la infecció, el virus, l’espurna que ens apartà d’aquest místic camí i ens va fer caure de quatre potes al vici i desgast de les nits coques.
El liant fou en “Cara bonita Àxel” que després de llegir la crònica del dimecres, cita a la que no va acudir perquè tenia un examen, (us ho podeu creure? L’examen el tenia a les 8 del dijous i sabent que el Jamboree tanca a les 6 no va venir; com diria el Punky: faldilletes), decidí trucar als seu padrí de la vella guàrdia i pidolar una altre trobada coca.
Personalment no podia carregar amb la culpa de fallar a l’Àxel així que vaig procedir a engatusar als boni aconseguint un fòrum rècord en quedades extraoficials.
Al voltant de la taula del luxós local que van escollir (Grouchos), a l’estil primària, nens a una banda, nenes a l’altre, es trobaven una selecció de personatges difícil d’imaginar fins i tot per les ments més brillants i desquiciades de la història dels àcids.
Els compareixents: Cotorra, Marco, La Capi, Cara bonita, Satan, Pelo loco Elena, Morbogina, la companya de pis portuguesa de la Capi, Converse i el de sempre, jo.
Després de pagar una ronda, que quasi ningú em va tornar –em pensava q l’únic gorrón era el punky- la cervesa va anar corrent i les converses i el clima també van ascendir cap a un estat ideal per afrontar, per variar una miqueta, un Jamboriee.
Destacar les poques habilitats comunicatives del nostre publicista que es mantingué sempre en un segon plànol mentre Lo Capi feia estralls entre les files de les coques. Estarem parlant d’un altre come-coques... el temps ens ho dirà. S’ha de dir que té una capacitat d’aguant i un autocontrol lloables.
Al Jamboriee les coses ja van degenerar banyades en alcohol. Les coques s’havien de treure els homes de sobre, cal dir que tenim unes coques de bandera.
Alguns d’aquest homes, m’entristeix dir-ho, eren cocos. Ja se sap, els còctels especials d’en Satan a vegades ens porten a fer coses baixes i vergonyoses com tirar la canya a destre i sinistre a les nostres princeses.
Poc més puc afegir, a les 3:45 vaig abandonar el vaixell sent incapaç de trobar, per acomiadar-me a un coco i una coca. Què curiós.
Al taxi vaig gaudir de la millor companyia que coco i home poden somiar. Realment soc un tio amb sort.
Unes hores més tard...
després de tres hores de missa (era diumenge), vaig trucar al capità per recalar informacions sucoses sobre els esdeveniments de la nit. Al adonar-me de que parlava amb una paret no vaig tenir més remei que caure a les coaccions que l’Àxel i el Koala m’havien fet a les 3 del mati: “eis que el Satan curra i demà ho hem de repetir a muerte... tio, ja sabem que has d’empalmar però demà a muerte...”.
Al despertar-me de la becaina, vaig començar la cadena d’engatussaments. Remarcar la promesa de 30 sueques catxondes que li vaig fer al Punky.
Sorpresa la meva al arribar a canaletes i per variar trobar-me totalment sol i abandonat. El pa de cada dia.
Al poc arribaren el Moti i la Elena. És a dir que traient al Moti estava amb immillorable companyia.
Després de 20 minuts passant fred vam decidir anar al bar que s’està perfilant com teloner del Jamboriee en les nits boges dels cocos: el Grouchos. Al poc –era la una; havíem quedat a les dotze) rebérem les trucades d’en Cotrorra i el Marco que poc després se’ns uniren. Al poc va aparèixer el Punky que va fer una cara digne d’emmarcar al veure que havia estat totalment enganyat de nou.
Això desbordà la seva ira que enfocà com sempre cap al seu estimat capità. Destacar la seva particular manera de relatar la nit del dimecres.
Al rebre una trucada del capità dient que aquesta nit no podia fer costat als cocos per la seva manca d’amor i entusiasme cap a la causa, els cocos reunits van explotar.
Quatre birres més tard, ja convençuts de que la Gina i l’Àxel no apareixerien ja que s’havien perdut de camí. Van decidir marxar.
Amb dos coronites mangades a l’estil Màlaga pel nostre Sobrassada Tony vam començar a discutir on anar al mig del carrer i la cosa perillava. Els cocos estaven desemparats i a punt de desperdigar-se. Jo realment vaig sentir autèntic terror, el somni d’uns cocos units es trencava. Però... va aparèixer com caigut del cel en el moment més fatídic el nostre capità amb el seu millor somriure satisfet de l’engany que ens havia colat i de l’alegria que despertà entre les nostres files. Ja sabem que és un megalòman que necessita de l’estimació de les masses.
Per primer cop des que soc coco vam fer una cosa diferent i especial: vam anar al Jamborie.
De camí el Moti va fer l’únic amago que li ha sortit a la vida i ens va donar “esquinazo” sense ni que ens adonéssim. Jo ho vaig notar perquè, el nostre motivat, al més pur estil Punky, havia anat de gorra tota la nit i al passar davant d’un caixer vaig dir: “mira Moti, ara pots... Moti? Moti? Algú sap on està el Moti?...”.
A la disco en Marco intentava rememorar la nit de dimecres engatusant a un punky que ja apressa la novatada no es va deixar enganyar. Altres trucàvem a la Morbosa dient-li: va-Gina vine, va-Gina, no ens deixis tirats; per resposta: pip, pip, pip. Més tard vam saber que es va perdre per la nit.
L’Elena, única coca, va deixar el pavelló ben alt. “Mucha coca en ese cuerpo. Perdó, cuerpazo”.
Alcòhol, Hip-hop, rugbi... que més dir d’un Jamboriee amb els cocos?
Ja esgotat totalment vaig decidir acomiadar-me dels nois i noia i vaig abandonar el citat antre de perdició.
A la sortida em va atrapar el punky amb cara d’espant. Algú sembla ser que havia atemptat contra la seva intimitat.
Antològic el viatge amb moto totalment embriagat a les esquenes d’un element allà on els hi hagi. Encara em sorprenc d’estar viu.
Increïble la mansió Punky on vaig gaudir d’un frankfurt amb formatge a la seva pell degustat sobre un teclat ja acostumat a les escomeses del kechup i la mostassa tot veien imatges d’algú molt especial.
Per espacial la trucada que va rebre el punky a les 6 del mati. No puc dir més.
Poc després m’endinsava, ja a casa en un somni profund per despertar al dia següent amb un neguit al cos. Si nois, era enyorança. Necessitava més cocos, més aventures, més diversió.
La Gina pel messenger em va animar a repetir per tercer dia consecutiu. La convocatòria fou més d’hora i amb menys expectatives destroyers.
No em va costar enganyar, per variar, al punky que encara que no ho vulgui admetre no es pot imaginar com era la seva vida abans de que els cocos es creuessin en el seu camí.
Satan... que dir? ell sap que encara que s’ho proposi no em pot fallar.
Aquests quatre planificarem a l’ovella negra el sopar de fi de temporada que per cert serà el dijous 22. apunteu-ho a la vostra agenda. A la majoria, com que sou analfabets, ja us trucarem o algo.
També vam decidir on farem la gira, el merchandising, el divorci d’una companya d’equip i altres assumptes importants massa tediosos per transcriure al blog.
En poques paraules, l’objectiu era emborratxar al punky, que si més no de voler marxar enseguida va passar a sopar amb nosaltres –satan s’havia pirat a treballar- i a fer una visita fugaç al Jamboriee on ha decidit que anirà cada dilluns.
L’únic problema remarcable fou com prendre dos chiclets tres persones. Encara no entenc perquè vam optar per la solució més morbosa.
Destacar ho guapa que estava la gina i ho tirats que anaven el Satan i el Punky.
Per acabar vull dir unes paraules en record al nostre estimat Loko, que mai m’havia fallat, però després del festival Garfu sembla ser que el pobre no podrà tornar a fer vida normal mai més. Una llàstima; sempre havia estat un dels grans.
Sento la tardança i la baixa qualitat de la crònica però havia de ser sincret. Estem en un blog no en una novel·la.
Les fotos més endavant. Conformeu-vos amb els vídeos.
Ermen.
